Recordo
que l'any passat, quan vaig arribar a l'escola (Riera de Ribes) amb
totes les meves pors i les meves il·lusions, em va tocar afrontar
una aula de 6è. Encara que coneixia el projecte de l'escola, jo era
un autèntic novell amb moltes coses: no havia portat mai una tutoria
de cicle superior, no havia treballat mai sense assignatures, no
havia fet mai racons, tallers i un llarg etcètera. Però el repte
més gran, a part d'acompanyar el creixement de 21 infants (els quals
si que eren experts en moltes d'aquestes coses), era intentar tirar
endavant un projecte de treball. No sabia si seria capaç de conduir
un procés cap a un camí coherent i contextualitzat on els
aprenentatges tinguessin un sentit.
La
tria del projecte va ser ben fàcil: a partir de la lectura d'un
llibre vam decidir, unànimement, estudiar la segona guerra mundial.
Vam fer grups de treball i vam començar a buscar informació sobre
aquell tràgic episodi, però ni jo ni el grup sencer sabíem on
anàvem. Quan vaig comunicar el meu neguit a la meva paral·lela i a
la meva assessora (cada nivell té un mestre o mestra que els
assessora o els ajuda a pensar i a reflexionar sobre la seva feina)
de seguida em van dir: heu d'aclarir què en voleu fer d'això, com
ho voleu comunicar, com ha d'acabar el projecte. L'endemà vaig fer
la pregunta al grup i, entre d'altres propostes, vam escollir fer un
documental que resumís, en 25 minuts, tot allò que investiguéssim.
A partir d'aquí el projecte va anar sol; teníem un motiu per
investigar i un objectiu pel que treballar que donava sentit i forma
a allò que fèiem.
Quant
porto aquest relat a la formació del professorat en centres, penso
que és molt vàlida la idea de pensar que també es pot aplicar. Si
volem que una formació deixi pòsit, aquesta ha d'estar orientada a
la pràctica i, per tant, ha de tenir un objectiu últim de canvi. La
formació ha de ser l'inici d'un procés de canvi
en el si del centre per obtenir-ne una millora. Com he dit abans, ha
de ser un camí coherent i contextualitzat on els aprenentatges, en
aquest cas dels mestres, tinguin sentit; tinguin un objectiu.
Ara bé, aquí es plantegen dues dificultats serioses: la primera és
com aconseguir que aquest procés de canvi, aquest objectiu de
millora sigui compartit, que parteixi de les necessitats del centre i
permeti ser visualitzat positivament per tot el claustre o tota la
comunitat educativa. La segona és quin procés seguir a l'hora
d'afrontar aquest objectiu de millora des del punt de vista del
formador.
Malgrat la complexitat de respondre a les dues qüestions, intentaré
anar desgranant algunes idees que poden ajudar a donar una mica de
llum al tema. Per respondre a la primera pregunta, al com podem
aconseguir que la visualització d'aquesta necessitat de millora
sigui compartida, penso que és interessant tenir en compte la idea
de crear comunitat de centre. És a dir, la idea de poder construir,
a partir de les individualitats i les potencialitats de cadascú, un
nosaltres que ens permeti conèixer com som com a grup, què ens
manca, quins punts forts tenim... Així doncs, això ens porta a
repensar accions i maneres de fer al centre que ens permetin
reflexionar sobre, no només allò que fem i diem al centre, no només
sobre allò que fem i diem a l'aula, sinó també sobre allò que
som, pensem i sentim cadascú de nosaltres sobre el grup, sobre
l'educació, sobre els valors i sobre un mateix. Això, el compartir
aquestes reflexions amb els altres i el viure situacions de grup
totalment aïllades de l'entorn escolar, ens permetrà crear llaços
d'unió dins el grup i ens permetrà entendre més les visions del
món que té cadascú (ens ajudarà a veure la motxilla de l'altre) i
del que ens envolta (la motxilla de l'escola). Potser així, podrem
arribar a compartir les necessitats del centre i veure, en
conseqüència, quines són les millores que ens cal fer i quina
formació cal per tirar-la endavant.
És evident que mai podrem dir que tots i totes compartim les
prioritats del centre, però almenys haurem pogut compartir un diàleg
sobre aquestes on cadascú haurà pogut formar part del nosaltres.
Per respondre a la segona, sobre com un formador ha d'afrontar un
procés de canvi, penso que és important tenir en compte una sèrie
de punts:
- Com hem dit abans, que es prengui consciència de quin hauria de ser el canvi i que sigui clar i assequible per tothom.
- Que parteixi de la reflexió sobre la pràctica diària per poder veure com podríem millorar-la.
Per Korthagen, per què el professorat vegi la possibilitat de
canviar i millorar la seva pràctica educativa, ha de ser capaç de
reflexionar sobre aquesta, analitzar-la i treure punts comuns sobre
com es podria millorar. Per tant, el formador ha de ser capaç de
potenciar aquesta capacitat de reflexió sense jutjar la feina que
fan fins ara. El paper del formador és que els mateixos mestres
siguin els que vegin la necessitat i la manera de realitzar aquest
canvi. Així doncs, seran necessàries activitats que fomentin
aquesta reflexió i anàlisi. Com diu Carandell, una bona manera de
començar és que els participants facin preguntes sobre allò que
esperen del curs. Com diu ella, les preguntes són l'element mediador
entre el bagatge experiencial i allò que es mou. A més a més,
aquestes preguntes ens permetran activar els coneixements previs i
fer-nos una idea del punt en el que ens trobem.
Per altra banda, fer-nos preguntes sobre el procés que volem seguir
vol dir donar la responsabilitat al grup (i no al formador) sobre el
procés que es vol emprendre. Això permetrà al professorat veure
que és el grup el que mou les coses i no una persona externa que ens
ve a dir què hem de fer.
- Que es sigui conscient de la dificultat de dur a terme un procés de canvi.
Com ens comentaven les mestres del Joan Maragall i del Institut Badia
del Vallès, tot procés de canvi comporta dificultats, reptes,
emocions i alegries. Però és la constància i la seguretat en allò
que es fa el que permet tirar endavant els moments difícils.
- Paper regressiu del formador.
El formador també ha d'intentar que es produeixi en el centre un
altre canvi: la conscienciació de l'equip de mestres de
l'autoformació contínua en el centre. I això requereix que el
formador es vagi, de forma progressiva, desvinculant del centre
perquè aquest pugui seguir donant passos en la direcció que aquest
decideixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada