El grup docent

A les meves classes, sempre m'agrada dir als alumnes que són un grup, o funcionen com a tal o no funcionen. O el conjunt de tots els membres del grup és feliç dins del grup o no hi ha grup i, per tant, ningú no és feliç. Aquest procés, ser un grup, no és gens fàcil, i més a segons quines edats, però poc a poc es va despertant la consciència grupal i, malgrat incidents i desavinences puntuals, la classe va avançant cap a l'estatus de grup. En una societat en la que, per una banda tot són rankings i competències, però que per l'altre les empreses cada cop més estant reclamant persones amb capacitat de cooperar i de treballar en equip, ens trobem davant d'una disjuntiva, quin camí agafem? Al meu parer la resposta és claríssima: cooperació.

Però què passa amb els mestres. A cada escola hi ha una colla de persones que es fan dir mestres, educadors, administratius, conserges... però que sovint no actuen com a grup, sinó que simplement actuen com a persones que, per sort o per desgràcia, han de conviure sota un mateix sostre un determinat nombre d'hores. I com passa en aquests casos, acaben sorgint problemes fruit d'aquesta convivència. I doncs, com podem ajudar a conduir aquestes persones cap a una dinàmica de grup, una dinàmica de cooperació que les ajudi a veure que: o funcionem com a grup, o no funcionem.

En aquest sentit, per poder liderar processos de convergència en el si de les sensibilitats del grup, potser cal tenir en compte alguns aspectes:

1. Repensar les nostres maneres de funcionar: és important que els grups de mestres reflexionem com ensenyem, però també com ens comuniquem i com ens organitzem. La creativitat a l'hora d'afrontar els problemes, així com de trobar solucions, ens ajudarà a buscar un altre encaix on tothom potser si trobi més gust. I no hem de tenir por a equivocar-nos, perquè si no estem disposats a equivocar-nos mai no podrem crear res millor i, en conseqüència, mai no podrem avançar.
2. Tanmateix, aquesta creativitat, aquest procés de canvi ha d'èsser també ben comunicat. Com ens explicava en Juli Palou i com escrivia Perrenoud en el seu article, les persones a vegades no responem a arguments racionals mentre aquests no facin canviar els nostres models o creences més profundes. Per tant, aquest procés de canvi ha d'anar acompanyat de situacions en les que les persones vagin, a poc a poc, canviant els models que han vestit la seva activitat durant tota la vida. Cal generar espais de comunicació en els que es pugui donar seguretat a les persones, que s'escoltin les seves pors i puguin ser compartides i es crein “nous marcs d'interpretació del que succeeix a les aules”. A més a més, aquesta comunicació ha de ser ben estructurada, on es generi un discurs sobre el grup en el que els seus membres en vegin les potencialitats. Com deia en Juli, aquest discurs no pot apel·lar només al càstig, no podem dir-li a un mestre que no es comporti així perquè sinó li tralari tralara, hem d'apel·lar, també a la seva intel·ligència i al seu altruisme. Cada membre del grup ha d'acabar veient el benefici d'un funcionament comú.
3. Tots tenim una funció diferent a l'escola, però tots som igual d'importants, i per tant, tots hem d'estar contents al lloc on treballem i amb les persones amb les que compartim un projecte. Això fa que aquest grup de persones funcioni com un grup com un sistema. I l'hem de cuidar. Hem de procurar cuidar les emocions d'aquest sistema, on tothom se senti reconegut però on tothom sàpiga quin és el seu lloc. És en aquest punt on ens pot ajudar la pedagogia sistèmica, a saber gestionar la diferència i a poder arreglar situacions de desequilibri en el grup.
   En definitiva, es tracta de cuidar el grup humà perquè tothom se senti part d'aquest i se'n senti orgullós de formar-ne part. Per tant, necessitem que la comunicació dins del sistema de xarxa de relacions de l'escola sigui de qualitat. I per això hem de ser creatius i capaços, com dèiem abans, de repensar l'escola.

ACOMPANYAR I FACILITAR PROCESSOS DE CANVI A PARTIR DE LA FORMACIÓ DEL PROFESSORAT

Recordo que l'any passat, quan vaig arribar a l'escola (Riera de Ribes) amb totes les meves pors i les meves il·lusions, em va tocar afrontar una aula de 6è. Encara que coneixia el projecte de l'escola, jo era un autèntic novell amb moltes coses: no havia portat mai una tutoria de cicle superior, no havia treballat mai sense assignatures, no havia fet mai racons, tallers i un llarg etcètera. Però el repte més gran, a part d'acompanyar el creixement de 21 infants (els quals si que eren experts en moltes d'aquestes coses), era intentar tirar endavant un projecte de treball. No sabia si seria capaç de conduir un procés cap a un camí coherent i contextualitzat on els aprenentatges tinguessin un sentit.

La tria del projecte va ser ben fàcil: a partir de la lectura d'un llibre vam decidir, unànimement, estudiar la segona guerra mundial. Vam fer grups de treball i vam començar a buscar informació sobre aquell tràgic episodi, però ni jo ni el grup sencer sabíem on anàvem. Quan vaig comunicar el meu neguit a la meva paral·lela i a la meva assessora (cada nivell té un mestre o mestra que els assessora o els ajuda a pensar i a reflexionar sobre la seva feina) de seguida em van dir: heu d'aclarir què en voleu fer d'això, com ho voleu comunicar, com ha d'acabar el projecte. L'endemà vaig fer la pregunta al grup i, entre d'altres propostes, vam escollir fer un documental que resumís, en 25 minuts, tot allò que investiguéssim. A partir d'aquí el projecte va anar sol; teníem un motiu per investigar i un objectiu pel que treballar que donava sentit i forma a allò que fèiem.

Quant porto aquest relat a la formació del professorat en centres, penso que és molt vàlida la idea de pensar que també es pot aplicar. Si volem que una formació deixi pòsit, aquesta ha d'estar orientada a la pràctica i, per tant, ha de tenir un objectiu últim de canvi. La formació ha de ser l'inici d'un procés de canvi en el si del centre per obtenir-ne una millora. Com he dit abans, ha de ser un camí coherent i contextualitzat on els aprenentatges, en aquest cas dels mestres, tinguin sentit; tinguin un objectiu.

Ara bé, aquí es plantegen dues dificultats serioses: la primera és com aconseguir que aquest procés de canvi, aquest objectiu de millora sigui compartit, que parteixi de les necessitats del centre i permeti ser visualitzat positivament per tot el claustre o tota la comunitat educativa. La segona és quin procés seguir a l'hora d'afrontar aquest objectiu de millora des del punt de vista del formador.

Malgrat la complexitat de respondre a les dues qüestions, intentaré anar desgranant algunes idees que poden ajudar a donar una mica de llum al tema. Per respondre a la primera pregunta, al com podem aconseguir que la visualització d'aquesta necessitat de millora sigui compartida, penso que és interessant tenir en compte la idea de crear comunitat de centre. És a dir, la idea de poder construir, a partir de les individualitats i les potencialitats de cadascú, un nosaltres que ens permeti conèixer com som com a grup, què ens manca, quins punts forts tenim... Així doncs, això ens porta a repensar accions i maneres de fer al centre que ens permetin reflexionar sobre, no només allò que fem i diem al centre, no només sobre allò que fem i diem a l'aula, sinó també sobre allò que som, pensem i sentim cadascú de nosaltres sobre el grup, sobre l'educació, sobre els valors i sobre un mateix. Això, el compartir aquestes reflexions amb els altres i el viure situacions de grup totalment aïllades de l'entorn escolar, ens permetrà crear llaços d'unió dins el grup i ens permetrà entendre més les visions del món que té cadascú (ens ajudarà a veure la motxilla de l'altre) i del que ens envolta (la motxilla de l'escola). Potser així, podrem arribar a compartir les necessitats del centre i veure, en conseqüència, quines són les millores que ens cal fer i quina formació cal per tirar-la endavant.

És evident que mai podrem dir que tots i totes compartim les prioritats del centre, però almenys haurem pogut compartir un diàleg sobre aquestes on cadascú haurà pogut formar part del nosaltres.

Per respondre a la segona, sobre com un formador ha d'afrontar un procés de canvi, penso que és important tenir en compte una sèrie de punts:

• Com hem dit abans, que es prengui consciència de quin hauria de ser el canvi i que sigui clar i assequible per tothom.

• Que parteixi de la reflexió sobre la pràctica diària per poder veure com podríem millorar-la.

Per Korthagen, per què el professorat vegi la possibilitat de canviar i millorar la seva pràctica educativa, ha de ser capaç de reflexionar sobre aquesta, analitzar-la i treure punts comuns sobre com es podria millorar. Per tant, el formador ha de ser capaç de potenciar aquesta capacitat de reflexió sense jutjar la feina que fan fins ara. El paper del formador és que els mateixos mestres siguin els que vegin la necessitat i la manera de realitzar aquest canvi. Així doncs, seran necessàries activitats que fomentin aquesta reflexió i anàlisi. Com diu Carandell, una bona manera de començar és que els participants facin preguntes sobre allò que esperen del curs. Com diu ella, les preguntes són l'element mediador entre el bagatge experiencial i allò que es mou. A més a més, aquestes preguntes ens permetran activar els coneixements previs i fer-nos una idea del punt en el que ens trobem.

Per altra banda, fer-nos preguntes sobre el procés que volem seguir vol dir donar la responsabilitat al grup (i no al formador) sobre el procés que es vol emprendre. Això permetrà al professorat veure que és el grup el que mou les coses i no una persona externa que ens ve a dir què hem de fer.

• Que es sigui conscient de la dificultat de dur a terme un procés de canvi.

Com ens comentaven les mestres del Joan Maragall i del Institut Badia del Vallès, tot procés de canvi comporta dificultats, reptes, emocions i alegries. Però és la constància i la seguretat en allò que es fa el que permet tirar endavant els moments difícils.

• Paper regressiu del formador.

El formador també ha d'intentar que es produeixi en el centre un altre canvi: la conscienciació de l'equip de mestres de l'autoformació contínua en el centre. I això requereix que el formador es vagi, de forma progressiva, desvinculant del centre perquè aquest pugui seguir donant passos en la direcció que aquest decideixi.

La Ruta de les retallades

Ahir, dissabte 14 d'abril, vam fer la primera etapa de LA RUTA DE LES RETALLADES, la ruta cicloturista que pretén unir i donar visibilitat a les 10 escoles que hauran de tancar les portes, aquest curs o en els que segueixen, per culpar de les tisorades del govern central i, sobretot, de la Generalitat. Una ruta que pretén, de forma simbòlica i original, lluitar per l'escola pública de qualitat i demostrar que també en les reivindicacions es pot ser original i innovador.

Quan l'Oriol Cruells, el mentor de la Ruta, em va comentar que volia tirar endavant aquesta iniciativa, em va semblar dallò més entranyable. No podem negar que som aficionats al ciclisme, sinó no faríem aquest tipus de reivindicació, però també és ben cert que cadascú és creatiu i emprèn des dallò que li és més proper o que més li agrada. Dissabte, al arribar a la rambla Sant Jordi després de 100 km recorreguts, després de visitar dues escoles a Moja i al Vendrell, desprès d'haver compartit jornada amb uns magnífics pares de l'Escola Pasifae que ens feien de cotxe escombra i d'avituallament, després del Sol i de la pluja que ens vam trobar pel camí i després des les 4 hores d'alt de la bici, només puc dir que va ser una de les millors jornades de ciclisme que viscut a la meva vida.

Com a mínim, la jornada ciclista amb més sentit en la que he participat. Perquè ahir del que es tractava no era només de fer anar els pedals, sinó de fer visibles els centenars de famílies que l'any que ve hauran de canviar d'escoles, de fer visibles els i les mestres que no podran dur a terme el projecte que, estic segur, havien començat amb molta il·lusió, de protestar contra l'augment de ratios a les aules i la falta de recursos que farà baixar, de ben segur, la qualitat de l'ensenyament, de dir prou al desballestament de l'estat del Benestar, de dir-li a la senyora consellera que així no aconseguirem l'èxit educatiu dels nostres alumnes... Ras i curt: menys educació pública, menys país.

Però a més a més, la Ruta també és una lluita contra aquells que sempre pensen i diuen: "no cal protestar. Total, no servirà de res". Oi tant que serveix, serveix perquè se sàpiga que alguns no hi estem d'acord amb el que es fa en aquest país en nom de l'austeritat. Oi tant que serveix. Potser no canviarem les coses però potser aconseguirem que algú més s'aixequi de la cadira i digui prou.

En tot cas, ara, m'agradaria donar les gràcies a tots i totes les que heu fet possible la Ruta de les retallades, en especial a l'Oriol, i convidar-vos a seguir informats, fer difusió o participar de les següents etapes. Recordeu, dissabte que vé anem fins a Esparreguera a visitar l'escola Esparreguera II i amb final a les muntanyes de Montserrat.

Podeu seguir informats a:

http://lluitemperlapasifae.blogspot.com.es/

Model didàctic

En una societat canviant, global, complexa, plena de informació, de tecnologies que ens apropen al coneixement i de crisis financera, de valors i de orientació, quin paper ha de jugar l'escola? Quina és la seva finalitat? Quin ha de ser el marc d'actuació d'una institució que, segons es diu sempre, ha de formar els ciutadans del futur? Que potser ara no ho són? I en conseqüència, què s'ha d'ensenyar a les escoles? Com s'ha d'ensenyar? Quin model didàctic hauríem de tenir els mestres del present per respondre a aquesta societat? Aquestes són potser les preguntes claus del que representa ser mestre avui. I jo què en penso?

El paper de l'escola en la nostra societat

Jo sempre dic, i no me'n amago mai, que vinc del món de l'esplai. Gràcies al Drac Màgic, i a tots els que formaven aquella entitat en aquell moment – monitors, infants i famílies – vaig descobrir el meravellós món del lleure educatiu i voluntari. Lleure perquè es feia fora d'hores escolar i educatiu perquè tots i totes teníem clar que el que fèiem era educar. Però educar per què? Quin sentit tenia la nostra entitat dins de la societat. Això sempre va ser gran tema de debat al nostre esplai i jo penso que sempre vam tenir clar què fèiem i perquè ho fèiem. Peró i l'escola, s'ha fet aquestes preguntes? Doncs, sincerament, penso que algunes escoles no. Potser el dia a dia i la rutina se'ns menja massa hores i no disposem del temps necessari per parar-nos a pensar per què fem el que fem.

Com que vinc del món del lleure educatiu, sempre he arrossegat i arrossego la motxilla plena d'experiències i aprenentatges d'aquella època. Quan feia poc que era monitor, vaig descobrir que el nostre esplai formava part d'Esplac, un moviment que agrupava diversos esplais que compartíem un mateix ideari i que ens definíem laics. El cas és que Esplac també estava englobada dintre del Moviment Laic i Progressista, el lema del qual sempre em quedarà gravat: “Eduqueu-vos i sereu lliures, uniu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”. Des de llavors intento recordar sempre aquesta frase per poder tenir clar que vol dir educar i quina ha de ser la finalitat de l'escola. L'educació ha de ser un procés que permeti el creixement de persones lliures i emancipades, capaces de tenir una opinió pròpia i crítica del món que els envolta, capaces de prendre decisions lliures sobre la seva vida, compromeses amb la societat i amb les persones que la formen. I educar ha de ser l'art d'acompanyar en aquest creixement.

Fa uns dies, en el curs de l'ICE de l'Autoònoma, vam estar debatent al voltant de la frase d'en Philippe Meirieu: “La finalitat de l'educació és la instrucció i l'alliberament de tothom”. La frase és molt bona perquè aconsegueix mostrar-nos les dues vessants que ha de cuidar l'escola: per una banda donar instruments i capacitats per a que els infants puguin introduir-se en la cultura i la societat que els ha tocat viure; i de l'altre banda ha de permetre als infants desenvolupar idees i opinions pròpies per a poder opinar i ser crítics amb aquesta societat i, el que és més important, també ha de facilitar l'aprenentatge dels mecanismes que li permetran incidir en aquesta societat, canviar-la per fer-la millor. Per tant, a la frase d'en Meirieu, jo afegiria que la finalitat de l'Educació també és la transformació de la societat, i l'Escola ha de ser la institució que promogui aquest canvi a partir de la seva voluntat emancipadora sobre les persones que la conformen.

I per últim, l'escola ha promoure l'èxit educatiu. Però no un èxit entes com que tots els alumnes han d'arribar a un cert nivell d'aprenentatge, sinó amb l'objectiu que tothom se'n surti. L'escola no ha de recordar-te cada dia que vas malament perquè ets diferent dels altres, sinó que ha d'aprofitar les diferències presents a l'aula per avançar i perquè tots i totes puguem aprendre els uns dels altres.

I quin és el model didàctic adient a aquesta idea d'escola i d'educació

Repetint la pregunta que he fet abans: les escoles i els mestres s'han fet aquestes preguntes sobre la finalitat de l'escola i l'educació? Doncs, sincerament, penso que algunes escoles no. Potser el dia a dia i la rutina se'ns menja massa hores i no disposem del temps necessari per parar-nos a pensar per què fem allò què fem i per què ensenyem el què ensenyem. Perquè només que intentis ser una mica coherent amb la idea descrita anteriorment, veus, de seguida, que l'educació i l'escola tradicionals no poden ser les eines per tirar endavant un projecte així. A més a més, l'escola tradicional i els seus mètodes estan quedant tant alienats de la societat actual i, evidentment, la majoria dels alumnes que passen per la institució no entenen el perquè han d'estar allà aprenent coses que, a la vida real, no els serviran per res o, sí més no, ningú s'ha parat a explica-s'hi per què els hi serviran.

Així doncs, necessitem una altra manera d'ensenyar, un altre model didàctic, un altre pla que guii la nostra pràctica educativa i que respongui millor a les expectatives que ens hem marcat i que la societat ens exigeix. Com ens deia en Ramon Grau en una de les sessions, el nostre model didàctic el conformen:

• El marc normatiu

• Les nostres concepcions personals sobre el món educatiu i que abans he descrit.

• Les estratègies d'ensenyament i d'aprenentatge

• Els continguts curriculars

• Els dispositius d'avaluació

• La gestió d'aula.

• El context

És a dir, les idees, les interpretacions, i les decisions sobre aquests factors són els que decidiran el nostre procés d'aprenentatge.

En primer lloc, però, cal tenir clar que l'excusa del currículum ja no val. El nou currículum per competències ja no dóna suport al treball per unitats aïllades dels llibres de text. A més a més, si ens mirem el currículum, veurem que molt dels continguts presents en aquest llibres no surten en aquest marc normatiu.

Per tant, si volem treballar per competències, ajudar a crear persones emancipades, i promoure l'èxit educatiu, jo penso que haurem de tenir en compte, com a mínim, aquests factors:

- L'aprenentatge de la vida i de l'aula no poden estar separats: l'escola ha de ser una escola de la vida, ha de permetre viure situacions i moments que, més tard, han de ser transferibles a la vida real. Això ens durà al següent factor.

- Els aprenentatges han de tenir un sentit, han de ser funcionals. L'alumne ha de saber perquè fa allò que està fent. Això ajudarà a mantenir els alumnes i el grups connectats amb el món exterior.

- Per tant, els continguts presentats han de partir de problemes o qüestions sobre el món que ens envolta. A partir de l'estudi d'un món complex, es posen en joc unes habilitats i uns sabers que ens porten a uns aprenentatges complexos; uns aprenentatges que estan lligats amb el món real, que tenen sentit i que no estan separats per àrees de coneixement.

- Uns aprenentatges que, com que parteixen de situacions reals, de les inquietuds dels alumnes i que requereixen processos complexes, vinculen aprenentatges i emocions. Els aprenentatges i les emocions sempre van de bracet; costa molt aprendre sense sentir.

Per tant, l'escola i l'aula haurien de cuidar...

• El grup i el sentiment de pertinença: ens calen unes aules que comptin amb cadascun dels seus membres. Que cada alumne se senti part del grup i que senti que pot aportar coses al grup.

• Per tant, necessitem aules que cuidin la participació de les persones. I participar també vol dir decidir, incidir sobre el camí que prendrà el grup. El grup i les persones de l'aula han de tenir moments i espais per decidir sobre qüestions referents a ells i a l'escola.

• Necessitem aules on les persones se sentin segures, aules on les opinions de tots i totes se sentin respectades. Després, és evident que el grup, i el mestre, hauran de posar en valor aquestes opinions i debatre sobre quines aportacions fan avançar més el grup cap a la solució del problema, però aquesta argumentació també farà avançar al grup.

• D'això últim se'n desprèn la necessitat d'una aula que valori la diferència, no com un impediment sinó com una oportunitat de millorar entre tots. Per tant, una aula en els que els membres interactuen per avançar en els aprenentatges. Uns membres que confronten les seves idees i les refan.

• Per tant, necessitarem una aula que ofereixi estratègies d'aprenentatge que aprofitin aquestes diferències: petit grup, gran grup, tutoria entre iguals...

• Una aula que promou la conversa pública, en grup, i privada, un mateix, i que dóna temps per a que els seus membres refacin les seves interpretacions i representacions sobre el món.

• Una aula que ofereixi múltiples oportunitats perquè es pugui fer un ús amb sentit de les tecnologies. És a dir, que aquestes es facin servir per resoldre situacions d'aula, no com a una nova manera d'ensenyar el mateix que s'ha ensenyat sempre.

• Una aula que es preocupi sobre l'espai en el que es treballa. Necessitem una escola que aprofiti tots els espais de l'escola i de l'entorn per avançar, però també una aula que pensi com estem millor a l'aula en funció de cada activitat.

• Una escola que aprofiti tots els recursos de la societat: materials, humans... Una escola connectada amb la comunitat i amb l'entorn.

• Una aula que parla sobre el que es fa i sobre el que s'aprèn.

• Una aula que comunica el que fa. La comunicació dóna sentit a la feina de l'aula. Si investiguem sobre qualsevol cosa estem fent ciència, i el científics sempre comuniquen els seus avenços i les seves conclusions.

• Una aula que promou els valors democràtics. Per tant, una aula que dialoga, que debat, que opina, que argumenta i que avalua els seus propis processos.

I un equip de mestres que sap que, cada context, alumnat i grup necessiten un model didàctic nou.

I com aprofito jo això per a fer formació?

Doncs, com ens deien la Dolors Quinquer i el Ramon Grau, un grup d'adults no es diferència tant d'un grup d'infants. Si cuidem els aspectes que hem descrit anteriorment, i tenim clar que perquè un curs de formadors tingui èxit les idees que se'n deriven d'aquest s'han de transformar en accions, només ens quedarà seguir els passos descrits a continuació:

• Seqüenciar objectius i continguts.

• Decidir les estratègies d'ensenyament que farem servir.

• Decidir la gestió d'aula que en volem fer.

Ara bé, com ens va quedar clar en la sessió del Ramon, es poden fer vestits diferents amb els mateixos fils; en conseqüència, caldrà vigilar com seguim aquests passos per cuidar els aspectes que nosaltres volem tenir en compte.

Les TIC en els procesos de formació de formadors

En aquest primer mòdul del curs se'ns ha presentat el Moodle com a plataforma per gestionar les formacions del professorat.
Malgrat que en un primer moment vaig ser força escèptic respecte l'ús d'aquestes plataformes, he de reconèixer que són una molt bona eina per gestionar els continguts d'un curs i per poder tenir, on-line, un lloc de consulta i interacció amb els alumnes o membres del curs. D'altre banda, no sé si és profitós invertir vuit hores del curs en el coneixement d'aquestes eina. Potser amb una única sessió ja hagués estat suficient per veure les línies generals del funcionament. Com deia en Josep, la necessitat serà la que et durà a conèixer més a fons aquest entorn virtual.

Curs de formador de formadors: presentació

La formació permanent dels mestres, i el professorat en general, hauria de ser un dels grans pilars del sistema educatiu. Ara bé, dintre d'aquesta formació, jo penso que és necessària un doble camí: per una banda aquell camí en el que com a persona individual i mestre vull aprofundir, és a dir, aquella formació que, directament, només repercuteix en mi. I per altra banda, aquell camí en el que pretén aprofundir un centre o un col·lectiu de persones amb un fi comú.

Penso que sovint, els centres educatius i, per extensió, tots els col·lectius de persones, obvien aquesta segona via de formació i, per tant, perden tot un seguit de possibilitats que revertiran de manera directa en la institució. Perquè és aquesta formació la que marca línia d'escola (o volum d'escola, com diuen en Cela i en Palou) i permet al centre traçar unes línies d'actuació i aprofundir en el projecte de centre i, per tant, en la millora dels processos d'ensenyament i aprenentatge.

Així doncs, crec que és important veure la importància que té que des de les direccions dels centres es promogui aquesta formació a nivell de claustre. Una formació que permeti fer reflexions i donar una altra mirada sobre la pràctica que es realitza a les aules. O més important encara, que ens permeti apropar las distància entre el que pensem i el que fem.

La formació en el si dels centres

Dintre dels centres, crec que també hi ha diferents tipus de pràctica reflexiva que ens permetrà anar guiant el nostre procés formatiu:

• Per una banda la reflexió individual, aquella que fem tots abans d'anar al llit o quan acabem l'avaluació d'un procés a l'aula.

• En segon lloc hi ha la reflexió compartida amb els companys de centre. Penso que és molt que els centres disposin, dintre de l'horari, d'espais de reflexió compartida entre mestres o de persones assessores que t'ajudin a encarar la dinàmica i els processos d'aula des d'un altra enfoc o mirada (sovint més experimentada). Aquesta figura et permet sentir-te acollit i acompanyat quan arribes a un centre nou; i et permet buscar suport quan tens dubtes (i tots en tenim) sobre alguna cosa de l'aula.

• En tercer i últim lloc, tornar a referir-me a la formació de claustre abans esmentada.

El formador de formadors

Jo penso que aquella persona que va a donar formació a centres o a claustres sencers ha de tenir present que es posa en un terreny si més no complicat i que ha de tenir clars certs aspectes:

1. Qui ha demanat aquesta formació?

És molt diferent que la formació sigui una demanda de claustre, és a dir, que tothom la visqui com una necessitat del centre (en aquest cas no hi hauria d'haver problemes); o que la formació sigui una demanda explícita de l'equip directiu o d'algun membre d'aquest, i que el claustre hi vagi obligat o escèptic. En aquest cas el formador ha d'anar en compte ja que, d'entrada, serà vist com l'enviat de l'equip directiu per dir-los com han de fer la feina. Ja hem begut oli.

2. Per què es vol aquesta formació?

   Penso que el tipus de demanda de formació també jugarà un paper important, ja que si la formació pretén formar en un aspecte molt concret serà molt diferent de si es busca un canvi radical en la pedagogia del centre destinatari.

3. Quin públic hi haurà?

   Conèixer la realitat del claustre també ens pot donar moltes pistes de com haurem d'actuar. No és el mateix un claustre on el 90% és gent amb la plaça definitiva i amb anys d'experiència en el centre, que un on el 75% dels mestres són interins i joves.

A partir d'aquí, les pautes d'actuació del formador van lligades a uns eixos comuns que en el dia de la presentació del curs, tant la Marga com la Maria Pau ens van fer notar.

Respecte a la primera, va ser interessant la faula de l'aligot per poder tenir clar que un formador de mestres ha de veure les possibilitats, i no les mancances, de tots els centres. Tots els centres poden, si volen, canviar i millorar. Per tant, el formador ha de ser aquella persona que sigui capaç d'orientar el grup cap a la mirada de les possibilitats. Però com deia la Maria pau, ha de fer-ho partint de la realitat del centre, generant expectatives positives i donant motius pel canvi.

Tanmateix, aquesta persona formadora ha d'intentar posar l'entorn apropiat perquè aquest canvi tingui èxit, perquè sinó el fracàs es pot convertir en l'excusa perfecte per continuar fent el que es feia fins ara. Per tant, la formació ha d'anar encaminada a fer petits canvis que vagin fent taca d'oli en els centres i que els permetin descobrir, a poc a poc, noves maneres de funcionar o noves estratègies pedagògiques. Ras i curt, hem d'assegurar l'èxit dels canvis.

Sobre la conferència de la Marga Teixidor, “Les competències de la persona formadora”, el que em va agradar més, i penso que tota persona formadora ha de tenir clara, és que s'ha d'acompanyar al centre però qui decideix és el centre. Crec que ni hem de caure en el parany de parlar com si tinguéssim la veritat absoluta, ni hem d'intentar intervenir en les seves decisions ni en les seves dinàmiques. Hem de tenir present que arribem a un entorn en el que desconeixem els corrents subterranis de relacions entre els seus membres i que, com deia ella, hem de facilitar un bon marc de relació i un llenguatge compartit que ens permeti, a nosaltres i a ells, reflexionar sobre la seva pràctica perquè siguin ells els que decideixin quin rumb han de seguir.

Benvinguts

Benvolguts lectors i lectores, benvinguts a Baidufes i “canicas”, un bloc que pretén ser l'espai de reflexió d'un mestre que comença, o que fa poc que camina: jo.

Abans de començar hauria d'explicar dos per què. El primer és el títol: Baldufes i “canicas”. L'he titulat així per varies raons: les baldufes són unes joguines que em fascinen. Fa poc que vaig començar a col·leccionar-les atret per la varietat i l'elegància dels seus girs i les lleis físiques que sustenten el seu moviment. La segona raó és perquè són dues coses a les que recordo haver jugat molt, de petit, al pati de la meva escola: l'escola Cossetània. A més a més, són joguines que aconsegueixen, durant unes setmanes o mesos, treure protagonisme a les pilotes de futbol. Durant aquest temps, en comptes de gols, xuts i “cabes”, els nens i nenes parlen de carioques, xines, perles, vitralls, trabucs... La tercera raó em servirà per poder explicar la paraula “canicas”. Ser perfectament que, en català correcte, direm bales i no “canicas”, però, ho sento molt, jo mai vaig jugar a bales. Al pati de la meva escola jugàvem a “canicas”.

El segon per què que vull explicar és el fet de començar el meu bloc amb un vídeo, un fragment de la pel·lícula “Lugares comunes”. De fet, aquest vídeo el vaig veure, fa poc, en la primera sessió d'un curs de formació i em va semblar que podia explicar bastant bé el que jo entenc que és educar i fer de mestre. De moment només puc donar aquestes pinzellades perquè, de fet, aquest bloc intentarà definir, en tots i cadascú dels seus articles, quin és el meu parer sobre la meva professió i, sobretot, com intento millorar, dia a dia, la meva pràctica.

Tanmateix, i com diu el protagonista, la meva feina té a veure amb mostrar, amb facilitar aprenentatges, amb acompanyar, amb crear situacions favorables que permetin aflorar les inquietuds dels nens i nenes sobre el món que els envolta, amb fixar-me en les possibilitats, i no les mancances, que hi ha a l'aula, en intentar gestionar l'arribada del grup a aquests “Lugares comunes”... En definitiva, la meva feina fa referència a l'art de poder acompanyar persones que el dia de demà puguin ser felices.